Els que van viure la bogeria dels rallyes als anys 80 diuen que va ser un moment únic. Cotxes de ral·li de més de 500 CV, equipats amb el millor que podia oferir la tecnologia.
En poques paraules, una categoria d'automòbils, descendència de la prosperitat econòmica i la llibertat tècnica fomentada per la FIA.
Les marques no tenien limitacions tècniques ni financeres i van fer tot el possible per fer que els cotxes del Grup B siguin cada cop més ràpids. Els van anomenar "Fórmula 1 de les carreteres". Un sobrenom que no va néixer en va, i que es va alimentar de mites, però que malauradament són només bones històries per explicar als teus amics.
A més de ser potent, el grup B era difícil de gestionar. Ara afegiu-hi a aquesta equació un públic no molt clar sobre els perills que correien... era qüestió de temps que succeís una tragèdia.
La por que es produís alguna tragèdia es va fer realitat a Portugal el 5 de març de 1986, en un dels episodis més foscos de la història del Campionat del Món de Ral·lis: la tragèdia de la Llacuna Blava.
A la zona de Sintra, gairebé mig milió de persones es van reunir per veure passar el Rally de Portugal. Les vores de la Serra de Sintra, Lagoa Azul, es van transformar en tribunes improvisades per veure, escoltar i sentir l'emoció dels cotxes de ral·li. Bancs que malauradament no eren suficients per a tothom. Era pràcticament impossible que els organitzadors i la policia controlessin una massa humana d'aquesta mida.
Va ser de seguida a la 1a classificació especial que Joaquim Santos, en evitar alguns espectadors, va perdre el control del seu Ford RS200 i va embolicar el públic que hi havia en aquella zona. Una dona i el seu fill de nou anys van morir immediatament. Més de 30 persones van resultar ferides.
Aquell mateix dia, els pilots oficials es van reunir a l'Hotel Estoril-Sol i van redactar un comunicat que van lliurar a l'organització, on van decidir per unanimitat abandonar la cursa.
Va ser la forma de protesta que van trobar els pilots per expressar el seu malestar per la manca de condicions de seguretat. Walter Röhrl liderava la protesta, però Henri Toivonen llegiria el comunicat.
En aquest document (a la imatge superior), els pilots van invocar tres motius per no continuar en la prova: respecte a les famílies de les víctimes; no hi ha mitjans per garantir la seguretat dels espectadors; el fet que l'accident mortal va ser provocat per la desviació del conductor dels espectadors que es trobaven a la carretera i no per condicions inherents al cotxe (anomalia mecànica).
Tot just un mes després, Henri Toivonen, subscriptor del comunicat de l'Hotel Estoril-Sol, patiria un accident mortal al Ral·li de Còrsega. L'any següent es va acabar el Grup B. Aquí teniu la posada en comú d'un registre històric que va marcar l'inici del final d'una època. Una època que es recordarà per sempre, per les millors i les pitjors raons...